Crònica d'un adéu enunciat
Els minuts passaven al Camp Nou. El derbi, lluny de
mantenir l'electricitat que havia mostrat en altres temps, havia
passat en el segon pla. Era la nit del Pep. La nit ja havia començat
de manera totalment emotiva amb una pancarta gegant desplegada a la
graderia que el tècnic va poder contemplar amb total fascinació al
entrar al terreny de joc. La graderia, plena de gom a gom, no tant
per la transcendència del partit, sinó per la despedida del Pep, no
deixava de corejar el seu nom. Eren moltes les pancartes que es
podien veure a l'estadi. En totes les llengües, amb tots els
símbols, escrites d'una manera o altra, però totes coincidint amb
el mateix missatge: Gràcies Pep. Qualsevol moment era bo per fer
saber al tècnic el que se sentia. El Camp Nou respirava l'ambient de
les grans ocasions, malgrat no haver-hi res en joc al camp. Aquest
cop el partit es jugava a la graderia.
El pas del partit va portar, a més dels multitudinaris
i emotius càntics al Pep, els gols de Messi. Els gols de l'astre es
van succeir. Fins a 4. L'exhibició de l'astre va quedar totalment
diluida en segon terme. Era la nit del tècnic, i res podia treure-li
el protagonisme. 1 gol de falta, un de contraatac, i dos de penal, el
balanç d'un Leo Messi que va voler donar el seu millor homenatge al
tècnic marcat 4 gols, i assolint la xifra de 50 gols a la lliga.
Amb la consecució de la fi del partit, es va poder
donar pas als sentimentalismes. El Camp Nou va respirar alleugerit
després de veure com l'equip feia els deures al camp. Era el moment
de centrar-se en el Pep. D'agrair-li tot el que ha fet per aquest
club i per aquest país. Amb el camp a les fosques i en silenci,
Guardiola contemplava des del cercle central del terreny de joc un
vídeo d'ell mateix aixecant els diversos títols que ha aconseguit
amb aquest equip, sota la música del no menys emotiu Que tinguem
sort de Lluís Llach, un amic confés del Pep. Els plors a l'estadi
es van disparar, i de sobte, el Camp Nou semblava acomiadar un
familiar, una persona que ha aconseguit colar-se dins el cor de
centenars de milers de persones. Era, probablement, un dels moments
més emotius que s'havien viscut a l'estadi els últims anys. I aquí
es va donar pas als seus parlaments. L'estadi callat i el Pep
parlant. Els seus agraïments van deixar un “Fins aviat” final
que sembla deixar la porta oberta a tornar a entrenar el Barça. Qui
sap. En aquest cas, els jugadors que romanien a la gespa del camp van
decidir saltar-se el protocol, i després de mantejar el seu tècnic,
van decidir fer la rotllana a la que ens tenen acostumats quan es
conquereix un títol. Aquest cop, però, el títol era moral, era el
títol del barcelonisme, i de l'agraïment al Pep, amb el Viva la
Vida de Coldplay de fons, el Camp Nou va semblar celebrar un títol
com qualsevol altre.
Per tancar la nit, i amb l'estadi ja totalment buit,
Guardiola va decidir acabar l'homenatge en petit comitè. A la gespa
de l'estadi l'acompanyava la seva família. Dona, fills, pares, etc.
Què millor que assimilar la fi de la seva gloriosa etapa amb la gent
que l'envolta i el rodeja dia i dia. La gent que més l'estima. Va
ser d'aquesta manera com Guardiola va voler acabar un dels dies més
emotius de la seva vida, un dia que quedarà, de ben segur, marcat en
l'ideari barcelonista durant molt de temps.
