Back to Roots

Reprenc l'activitat d'aquest blog que, com veieu, el tenia més que abandonat, per aprofitar la ocasió i penjar una petita ressenya que havia de fer per la universitat sobre un producte cultural. Feia molt de temps que volia parlar sobre un àlbum en concret, i aquesta ha estat la meva millor ocasió per fer-ho. Així doncs, us deixo la meva petita ressenya sobre el Judgement Day dels Raging Fyah.

Judgement Day, de Raging Fyah

En l'ambient que rodeja la música jamaicana, hi ha una expressió que es fa servir amb molta freqüència, que és “Back to roots” (tornar a les arrels), una expressió que es fa servir quan sona música relativament antiga, i de gran tradició. L'escena actual està fent un procés similar, i és per això que l'àlbum de debut del grup Raging Fyah, Judgement Day té una gran importància i transcendència.

A l'àlbum Judgement Day, el grup Raging Fyah denota clarament aquesta tendència anteriorment mencionada. Els so de les seves cançons no s'ajuda de cap instrument electrònic. No hi ha cap sintetitzador, doncs únicament sonen instruments amb una certa tradició, instruments que des de sempre han caracteritzat els grups de reggae. Raging Fyah, doncs, torna a les arrels, torna als músics volcats en un sol projecte, i torna a la creació màxima al servei d'un únic grup, on no hi destaca cap membre en concret. Hi destaca el so. Les diverses 11 pistes, incloent-hi una versió en directe d'una cançó, contenen un so complet i tradicional, un so que, com bé he dit anteriorment, evoca a les tradicionals bandes jamaicanes, com The Wailers, Third World, o Black Uhuru. És doncs, un àlbum en el que tenen gran transcendència les influències d'altres estils com el Soul, o el Rock, i que contribueixen a donar aquest so únic que caracteritza el grup.

Són cada cop més bandes les que s'apunten a fer aquest procés que descrivia a l'inici d'aquesta ressenya, i és que cada vegada més podem veure grups que tornen a buscar un so unitari, un so no digitalitzat, un so que evoqui a les arrels d'un estil de música, que com tots, ha anat evolucionant amb el temps i ha anat trobant la mà de les tecnologies musicals. Tornar enrere. Fer un pas enrere per fer-ne dos endavant, en un estil que ha rebut moltes crítiques sobre la seva evolució musical lligada amb la tecnologia. És per això, que l'àlbum Judgement Day de Raging Fyah esdevé en un gran estandart dels grups que de nou, busquen sonar com les bandes més pròpies dels anys 60, 70, o principis dels 80, bandes en què, com bé he dit, la importància rau en el so i la qualitat, i no en el nom dels seus membres.  

Us deixo ara amb un enllaç del grup:

Crònica d'un adéu enunciat

Avui em desmarco de la tònica del blog. L'ocasió m'acompanya. Aprofito per penjar el resultat d'un petit treball de l'universitat, on em van encomanar que escrigués una crònica, i de què millor que del Pep. El nostre gran heroi. Així que, aquí va la Crònica d'un adéu enunciat.

Crònica d'un adéu enunciat

Els minuts passaven al Camp Nou. El derbi, lluny de mantenir l'electricitat que havia mostrat en altres temps, havia passat en el segon pla. Era la nit del Pep. La nit ja havia començat de manera totalment emotiva amb una pancarta gegant desplegada a la graderia que el tècnic va poder contemplar amb total fascinació al entrar al terreny de joc. La graderia, plena de gom a gom, no tant per la transcendència del partit, sinó per la despedida del Pep, no deixava de corejar el seu nom. Eren moltes les pancartes que es podien veure a l'estadi. En totes les llengües, amb tots els símbols, escrites d'una manera o altra, però totes coincidint amb el mateix missatge: Gràcies Pep. Qualsevol moment era bo per fer saber al tècnic el que se sentia. El Camp Nou respirava l'ambient de les grans ocasions, malgrat no haver-hi res en joc al camp. Aquest cop el partit es jugava a la graderia.

El pas del partit va portar, a més dels multitudinaris i emotius càntics al Pep, els gols de Messi. Els gols de l'astre es van succeir. Fins a 4. L'exhibició de l'astre va quedar totalment diluida en segon terme. Era la nit del tècnic, i res podia treure-li el protagonisme. 1 gol de falta, un de contraatac, i dos de penal, el balanç d'un Leo Messi que va voler donar el seu millor homenatge al tècnic marcat 4 gols, i assolint la xifra de 50 gols a la lliga.

Amb la consecució de la fi del partit, es va poder donar pas als sentimentalismes. El Camp Nou va respirar alleugerit després de veure com l'equip feia els deures al camp. Era el moment de centrar-se en el Pep. D'agrair-li tot el que ha fet per aquest club i per aquest país. Amb el camp a les fosques i en silenci, Guardiola contemplava des del cercle central del terreny de joc un vídeo d'ell mateix aixecant els diversos títols que ha aconseguit amb aquest equip, sota la música del no menys emotiu Que tinguem sort de Lluís Llach, un amic confés del Pep. Els plors a l'estadi es van disparar, i de sobte, el Camp Nou semblava acomiadar un familiar, una persona que ha aconseguit colar-se dins el cor de centenars de milers de persones. Era, probablement, un dels moments més emotius que s'havien viscut a l'estadi els últims anys. I aquí es va donar pas als seus parlaments. L'estadi callat i el Pep parlant. Els seus agraïments van deixar un “Fins aviat” final que sembla deixar la porta oberta a tornar a entrenar el Barça. Qui sap. En aquest cas, els jugadors que romanien a la gespa del camp van decidir saltar-se el protocol, i després de mantejar el seu tècnic, van decidir fer la rotllana a la que ens tenen acostumats quan es conquereix un títol. Aquest cop, però, el títol era moral, era el títol del barcelonisme, i de l'agraïment al Pep, amb el Viva la Vida de Coldplay de fons, el Camp Nou va semblar celebrar un títol com qualsevol altre.

Per tancar la nit, i amb l'estadi ja totalment buit, Guardiola va decidir acabar l'homenatge en petit comitè. A la gespa de l'estadi l'acompanyava la seva família. Dona, fills, pares, etc. Què millor que assimilar la fi de la seva gloriosa etapa amb la gent que l'envolta i el rodeja dia i dia. La gent que més l'estima. Va ser d'aquesta manera com Guardiola va voler acabar un dels dies més emotius de la seva vida, un dia que quedarà, de ben segur, marcat en l'ideari barcelonista durant molt de temps.