dimarts, 27 de juliol del 2010

Lluny de mi

sense entendre perquè,
els colors se'm deformen.
Ets lluny, si.
Interpreto la teva silueta,
delirant.
El fons musical que m'acompanya,
no m'ajuda gens ni mica.
T'anhelo, t'espero,
et vull, et desitjo.
Ebri de nit,
borratxo de desitjos,
enganxat a els somnis,
com un ionqui del crack.
Espero que passin els dies,
espero que els colors,
deixin de deformar-se.
No m'entenc,
et tinc lluny.
M'agradaria poder dir-te,
que t'estimo,
però no puc.
Ets lluny, si.
Ets més enllà de l'horitzó,
ets més enllà del mar,
més enllà de les muntanyes,
més enllà de les expressions tel·lúriques,
ets lluny de mi.

dilluns, 26 de juliol del 2010

T'anhelo

El tema d'anar posant cançons de fons m'ha agradat. Avui posarem aquesta:



Estic malalt.
No crec en res.
No crec, ni tan sols en mi.
No.
Esdevinc pres de la meva ànima,
i el meu cos.
Per uns instants,
deixo enrere les formes,
els angles,
la raó,
l'ordre.
Els epítets se'm queden curts,
les paraules mudes,
els records imborrables.
La nostàlgia se m'apodera,
i només me'n salva aquesta copa,
de whisky que tinc a les mans.
T'anhelo, et desitjo.
L'únic, que podria salvar-me,
és un simple mot,
una miserable síl·laba.
Un simple so,
que surti de la teva boca.
No demano un bes,
ni una abraçada..
Tan sols demano que hem miris,
i hem diguis quelcom que hem canvii la vida.
Mentrestant,
seguiré anhelan-te,
aquí,
amb una copa de whisky.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Jimmy Hendrix i el blues

Feu-la sonar avans i mentre llegiu:




Tancat, aixafat.
Presons de formigó.
Naus especials de visitants.
Ocells que es queden negres a Amèrica.
Dones que vesteixen amb la cara tapada.
Pobles oprimits.
Democràcies convertides en fal·làcies.
Felacions mundialment recordades.
Feudalisme.
Xicotes amb biquini i patins, que són més llançades que no pas les d'aquí.
Bolxevics autèntics.
Federalistes i autonomistes.
Rastafaris als que els pesa l'esquena.
Drogues dures,
Gintònics de Tanqueray.
Merdes de gossos pels carrers.
Àvies que t'aparten i es fan les víctimes.
Paranoies.
Dub-step
Raves plenes de gossos, rastes i mdma
Traficants de passió
Joves que es pelen el cap al 0 per sentir-se més poderosos.
Negacionistes.
Stalinistes.
Hipocresia
més hipocresia
Polítics corruptes.
més hipòcrites, encara.
Vergonya aliena.
Hannah Montana.
Jonas Brothers
David Bisbal
Jose-Luís Rodríguez Zapatero
José Montilla
Barack Obama
Massiel
El nas de la Belén Esteban
Hipocresia
Infinit.
L'univers
En Tintín
i el capità Haddock, vale....
Hugo Chávez
Yassser Arafat
Chygrinsky
La caca de l'Arare
- Espera, que hem sembla que he trobat un valor, poder és el respecte, poder és l'educació!
- Calla inepte, i posa Telecinco!

Perdut entre somriures

Perdo l'instint de supervivència,
entre mots i sons malsonants.

Esdevinc un incomprès,
de la meva pròpia ment.
Les paraules,
no serveixen de res,
i segueixo buscant
la manera d'aturar
aquest malson etern.

Fugaç, com el vent,
recorro paradisos desconeguts
de merda i pols,
indrets inhòspits
de mentides i enganys.
Tot plegat,
configura un immens monopoli,
controlat per l'anarquia.

Malgrat això,
el somriure no me'l treuran mai.
El somriure hem compòn
com a persona.
El somriure, en el fons,
exterioritza l'ànima.

dilluns, 12 de juliol del 2010

cau la nit a Granollers,
mentre consumeixo, com els dies,
un trist cigarro.
Sona el no-res,
el simple soroll d'una pipada.
Als meus ulls, la nit,
els diversos edificis,
arrenglerats, un rere l'altre
com femers de la construcció.

Me n'adono que som el no res,
que vistos des de dalt,
som simples formigues controlades,
per les forces inexistents.

Mireu aquest twitter: http://twitter.com/Astro_Soichi un xino de l'estació espacaial.