diumenge, 6 de maig del 2012

Crònica d'un adéu enunciat

Avui em desmarco de la tònica del blog. L'ocasió m'acompanya. Aprofito per penjar el resultat d'un petit treball de l'universitat, on em van encomanar que escrigués una crònica, i de què millor que del Pep. El nostre gran heroi. Així que, aquí va la Crònica d'un adéu enunciat.




Crònica d'un adéu enunciat

Els minuts passaven al Camp Nou. El derbi, lluny de mantenir l'electricitat que havia mostrat en altres temps, havia passat en el segon pla. Era la nit del Pep. La nit ja havia començat de manera totalment emotiva amb una pancarta gegant desplegada a la graderia que el tècnic va poder contemplar amb total fascinació al entrar al terreny de joc. La graderia, plena de gom a gom, no tant per la transcendència del partit, sinó per la despedida del Pep, no deixava de corejar el seu nom. Eren moltes les pancartes que es podien veure a l'estadi. En totes les llengües, amb tots els símbols, escrites d'una manera o altra, però totes coincidint amb el mateix missatge: Gràcies Pep. Qualsevol moment era bo per fer saber al tècnic el que se sentia. El Camp Nou respirava l'ambient de les grans ocasions, malgrat no haver-hi res en joc al camp. Aquest cop el partit es jugava a la graderia.

El pas del partit va portar, a més dels multitudinaris i emotius càntics al Pep, els gols de Messi. Els gols de l'astre es van succeir. Fins a 4. L'exhibició de l'astre va quedar totalment diluida en segon terme. Era la nit del tècnic, i res podia treure-li el protagonisme. 1 gol de falta, un de contraatac, i dos de penal, el balanç d'un Leo Messi que va voler donar el seu millor homenatge al tècnic marcat 4 gols, i assolint la xifra de 50 gols a la lliga.

Amb la consecució de la fi del partit, es va poder donar pas als sentimentalismes. El Camp Nou va respirar alleugerit després de veure com l'equip feia els deures al camp. Era el moment de centrar-se en el Pep. D'agrair-li tot el que ha fet per aquest club i per aquest país. Amb el camp a les fosques i en silenci, Guardiola contemplava des del cercle central del terreny de joc un vídeo d'ell mateix aixecant els diversos títols que ha aconseguit amb aquest equip, sota la música del no menys emotiu Que tinguem sort de Lluís Llach, un amic confés del Pep. Els plors a l'estadi es van disparar, i de sobte, el Camp Nou semblava acomiadar un familiar, una persona que ha aconseguit colar-se dins el cor de centenars de milers de persones. Era, probablement, un dels moments més emotius que s'havien viscut a l'estadi els últims anys. I aquí es va donar pas als seus parlaments. L'estadi callat i el Pep parlant. Els seus agraïments van deixar un “Fins aviat” final que sembla deixar la porta oberta a tornar a entrenar el Barça. Qui sap. En aquest cas, els jugadors que romanien a la gespa del camp van decidir saltar-se el protocol, i després de mantejar el seu tècnic, van decidir fer la rotllana a la que ens tenen acostumats quan es conquereix un títol. Aquest cop, però, el títol era moral, era el títol del barcelonisme, i de l'agraïment al Pep, amb el Viva la Vida de Coldplay de fons, el Camp Nou va semblar celebrar un títol com qualsevol altre.



Per tancar la nit, i amb l'estadi ja totalment buit, Guardiola va decidir acabar l'homenatge en petit comitè. A la gespa de l'estadi l'acompanyava la seva família. Dona, fills, pares, etc. Què millor que assimilar la fi de la seva gloriosa etapa amb la gent que l'envolta i el rodeja dia i dia. La gent que més l'estima. Va ser d'aquesta manera com Guardiola va voler acabar un dels dies més emotius de la seva vida, un dia que quedarà, de ben segur, marcat en l'ideari barcelonista durant molt de temps.