Còctels Musicals

He de reconèixer que divendres passat vaig experimentar una nova sensació. Un regust molt més que dolç hem va recórrer el cos. Entre un cúmul de còctels, cubates, borratxeres, rialles, amistats i despedides, vaig agafar un ordinador, i com si de mi es tractés, vaig actuar de mestre cerimoniós de música. Una cançó rere altra, una reacció rere altra. La nit anava passant, i amb ella, com bé he dit, còctels orgiàstics de festa i amor. Però bé, jo, al darrere, pràcticament sol, posava un tema rere un altre, per provocar una reacció rere l'altra

Mirall del temps.

Espero veure't,
espero retrobar aquells instants,
robats al temps,
al teu costat.

Espero, d'una manera,
o altra,
poder tornar al teu costat.

Espero,
si,
que les forces telúriques m'ajudin,
m'ajudin a recuperar-te,
a que m'ajudin,
i deixi,
d'una vegada per totes,
de penedir.me,
d'haver-te perdut.

T'estimo.

T'anehlo,
et desitjo,
et recordo.
Ets un simple mirall del temps.

La claror

Avui,, vull començar una petita reflexió, amb una cita del gran cantautor Raimon. Ell deia al seu hit: La vida pot eixer plor. Malgrat el que aquest admirable cantautor afirmés, cal a dir, i jo sóc del parer, de que és d'aquest plor d'on podem treure forces per viure. És del plor, de la foscor, d'on podem treure forces per a trobar la nostra claror. És del ying, que en podem treure el yang.No són linies, ni versos el que ens pot solucionar la vida, no. El que si podem és treure aquest paradigma que se'ns amaga davant nostre, anomenat veritat, claror. Sona en Roger Mas, un autèntic romàntic en els seus bons moments (si, cada vegada m'agraden menys els seus cd's). Anhelo trobar quin és el punt d'inflexió, el punt que faci que les coses canviin, que pugui dur les coses a un port segur, a bon port. Poder concloure, així, el meu propii viatge a Itaca. Res té ordre, ja. La sensació d'ordre s'escorre davant meu, i tan sols podem mofar-nos de la veritat. Podem intentar buscar la claror, buscar, a través de camins desconeguts, de immensos dilemmes paradigmàtics quin és el nostre yang, podem trencar-nos el cap buscant solucions exhasperades, buscar, com si fos una equació matemàtica, la nostra claror, la nostra felicitat; però com bé deia el gran poeta Miquel Martí i Pol, "tot el que busques és dins aquest poema". Així, aquests paradigmes, i tots aquests camins que tanta por ens fan, queden reduits, a miserables paraules, a petites linies d'un blog d'internet.

Però bé, de moment seguirem escoltant en Roger Mas, en Sanjosex, en Mazoni, en Jacques Brel, i seguirem llegint a Miquel MArtí i Pol, a Neruda, a Benedetti, i a cristo i sa mare. Quin remei.

Anhelo el futur

Linies, i més linies.
Paraules ambigües,
versos delirants,
imatges closes.

El present,
aquest que tant m'ofega,
hem depara un futur,
hem declina unes formes,
que hem porten al demà.

T'anhelo demà.
anhelo recollir el fruit que hem donaràs,
anhelo que les teves curves, hem duguin,
finalment, a una recta estable.

Què cony vull més.

Desafinat

Al igual que les guitarres, l'home pot desafinar-se. Així és com hem sento. Desafinat enmig d'un mar de vibracions que no deixen de ser perjudicials, enmig de ones de calor radiactiu per al meu cervell, enmig de reflexions que no duen a cap port més que cap a la desesperació. Espero, si., espero. I és que què més puc fer, lluitar per allò que jo no vull? M'agrada estar desafinat enmig de tanta calma i tanta clamor a la no-varietat. A vegades, per molt extrany que pugui semblar, la no-varietat m'espanta, i és quan desperto en mi el sentiment de varietat, de no seguir allò que molts voldrien que fés. Però clar, quin remei, no? Podria començar a buscar adjectius per a fer-ne epítets, podria buscar paraules per a fer-ne metàfores, podria començar a buscar mots malsonants per a desvariar del vocabulari establert, però no. No hem dona la puta gana. Avui hem ve de gust desfogar-me enmig d'un riu de paraules que només jo entenc (bé, i no sé ni si jo ho entenc). Experimento amb el teclat i amb el meu cervell, poder que deixi d'escoltar en Jimmi Hendrix, en sèrio. Escribint aquestes línies hem sento utòpic, hem sento tancat a l'hora, tanmateix, lluito a la meva manera per a poder trencar les cadenes de la monotonia i les cadenes de la no-varietat. N'estic fins als ous d'haver d'escoltar, callar, obeir.


PD: Tranquils, la meva salut mental està bé, i no, no m'he fotut LSD avans d'escriure això. (poder en Jimmi Hendrix si, ja sabeu que sempre m'acompanya de fons mentre escric aqeustes petites divagacions)