La claror

Avui,, vull començar una petita reflexió, amb una cita del gran cantautor Raimon. Ell deia al seu hit: La vida pot eixer plor. Malgrat el que aquest admirable cantautor afirmés, cal a dir, i jo sóc del parer, de que és d'aquest plor d'on podem treure forces per viure. És del plor, de la foscor, d'on podem treure forces per a trobar la nostra claror. És del ying, que en podem treure el yang.No són linies, ni versos el que ens pot solucionar la vida, no. El que si podem és treure aquest paradigma que se'ns amaga davant nostre, anomenat veritat, claror. Sona en Roger Mas, un autèntic romàntic en els seus bons moments (si, cada vegada m'agraden menys els seus cd's). Anhelo trobar quin és el punt d'inflexió, el punt que faci que les coses canviin, que pugui dur les coses a un port segur, a bon port. Poder concloure, així, el meu propii viatge a Itaca. Res té ordre, ja. La sensació d'ordre s'escorre davant meu, i tan sols podem mofar-nos de la veritat. Podem intentar buscar la claror, buscar, a través de camins desconeguts, de immensos dilemmes paradigmàtics quin és el nostre yang, podem trencar-nos el cap buscant solucions exhasperades, buscar, com si fos una equació matemàtica, la nostra claror, la nostra felicitat; però com bé deia el gran poeta Miquel Martí i Pol, "tot el que busques és dins aquest poema". Així, aquests paradigmes, i tots aquests camins que tanta por ens fan, queden reduits, a miserables paraules, a petites linies d'un blog d'internet.

Però bé, de moment seguirem escoltant en Roger Mas, en Sanjosex, en Mazoni, en Jacques Brel, i seguirem llegint a Miquel MArtí i Pol, a Neruda, a Benedetti, i a cristo i sa mare. Quin remei.