dijous, 30 de desembre del 2010

Ànima en poesia

Entre formes penetrants,
escric aquests versos,
carregats d'amor,
carregats d'ira,
i carregats, alhora,
de conspiració.

L'ànima que flueix en mi,
l'ànima que m'empeny,
com un roca,
a fer tot el que faig
es desperta,
i amb ella, tot l'esperit crític
que rau dins meu.

Neixo a cada instant,
moro a cada segon,
Recito i escric llibertat,
moro com a lluitador,
esdevinc màrtir del que,
suposadament, s'anomena llibertat.

Sóc intangible.
Ningú em veu.
Res és el que sembla,
la lluita per a la supervivència,
ha esdevingut en el meu estandart.

No recordo dies millors,
però i què?
De què serveix clausurar-me
en essperits perduts,
en lluites de màrtirs morts,
en paraules de líders antics?

La lluita del dia a dia em mata,
em destrossa per dins,
em fa mal i rabia.
Tanmateix, aquesta rabia,
la transformo en versos,
com aquests.

La rabia, no és res més que el resultat de l'erosió.


Avui sobre el fons de la meva gran deesa musical, l'Aretha. Aretha Franklin – Going Down Slow

dissabte, 11 de desembre del 2010

Incert

Incert. Tot és incert. El futur és incert. Res canvia, tot es tranforma, diuen. Els versos que t'escric dia rere dia em mantenen en un immens paradís de pols. Un paradís gris, un lloc on les formes es dilueixen entre merda, entre colors foscos i música desesperant. T'estimo cada dia més, i no sé si això m'allunya de tu. L'amor, prohibit, es dilueix com tot. Mantenc les formes mentals, perdo les forces emocionals dia rere dia. Em consumeix per dins. Em crema. Em fa mal estimar-te. Em fa mal sentir-te tan a prop meu, quan ets tan lluny. Em mata pensar en tu. Em destrossa ser el caballer de la teva ànima. Em dol no poder deslligar-me de tu. Em dol tenir pensaments per a tu a cada moment. No m'entenc. No existeixo. No sóc. T'estimo.


Linies escrites sota el fons musical de'n Sanjosex - Futur Incert :

(en vista de que a Youtube només hi ha una versió en directe mal grabada, i Spotify no em deixa copiar el link. Ho deixo en una recomanació.)
Un cúmul de despropòsits m'empara.

Un seguit de versos em defineix.

Amors impossibles em descriuen.

Lluites imbersemblants em mostren.

Angles difusos em fan sentir millor.

Melodies bucòliques em fan sentir millor.

Lluites èpiques fan de mi millor persona.

Còctels de gent diversa m'allunyen de tot.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Sovint

Començo a aficionar-me a escriure entre els mars de catenària que m'envolten cada dia....

Sovint t'espero,
com al mar,
i a les ones.
Sovint t'anhelo,
com al vent.
Sovint desitjo,
recordar-te dins el meu cervell.


Et recordo,
vora la mar,
quan entre besos i abraçades,
digueres que m'estimàves,


i que jo ho era tot,
com tu per mi.
Quan la plenitud,
ens portà a estimar-nos,
com mai avans haviem fet.


Sovint t'espero,
rere la porta.
Sovint somio,
que hem dones la mà.
Sovint...
Massa sovint T'estimo.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Viatges fotogràfics a terres gironines

Disipat entre formes opaques, i imatges tel·lúriques, els viatges amunt, cap a la terra que tothom diu que és maca, es transformen en petits instants romàntics i bucòlics, alhora que fantàstics. Sempre amb bona companyia, ja sigui d'algun amic, d'alguna melodia, o d'algun diari, converteixo cada instant, cada imatge en un món, i tot ocórre com si de càmara lenta es tractés. Recorro cada forma, declinant-la a la meva ment, transformant-la en angles de la realitat, en paradoxes de la veritat. Cada fulla esdevé presa a la meva ment, i jo, esdevinc en ple contacte amb les diverses formes tel·lúriques que recórro. Així doncs, us deixo amb cuatre versos que vaig escriure al mateix tren l'altre dia:

La naturalesa recórre el meu voltant,
formes exhasperants,
diluides entre el sol,
i la boira matinera.

L'expressió tel·lúrica,
es fon,
i no tinc cap altra sortida
que el cel.

Tombo el cap,
i des de la finestra,
d'aquest tren,
recorro la mirada,
d'un costat a l'altre,
tot fonent-me,
entre paradisos tel·lúrics,
entre la breu llum solar,
i la boira matinera,
que la tapa.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Rere un taló,
com si d'un actor es tractés,
t'anhelo, i t'estimo.

T'espero rere paradigmes,
petites infinituds,
que s'amaguen,
les unes, de les altres.

Et necessito,
t'esimo,
ets el meu amor encobert.

dilluns, 20 de setembre del 2010

Còctels Musicals

He de reconèixer que divendres passat vaig experimentar una nova sensació. Un regust molt més que dolç hem va recórrer el cos. Entre un cúmul de còctels, cubates, borratxeres, rialles, amistats i despedides, vaig agafar un ordinador, i com si de mi es tractés, vaig actuar de mestre cerimoniós de música. Una cançó rere altra, una reacció rere altra. La nit anava passant, i amb ella, com bé he dit, còctels orgiàstics de festa i amor. Però bé, jo, al darrere, pràcticament sol, posava un tema rere un altre, per provocar una reacció rere l'altra

dijous, 16 de setembre del 2010

Mirall del temps.

Espero veure't,
espero retrobar aquells instants,
robats al temps,
al teu costat.

Espero, d'una manera,
o altra,
poder tornar al teu costat.

Espero,
si,
que les forces telúriques m'ajudin,
m'ajudin a recuperar-te,
a que m'ajudin,
i deixi,
d'una vegada per totes,
de penedir.me,
d'haver-te perdut.

T'estimo.

T'anehlo,
et desitjo,
et recordo.
Ets un simple mirall del temps.

dimecres, 15 de setembre del 2010

La claror

Avui,, vull començar una petita reflexió, amb una cita del gran cantautor Raimon. Ell deia al seu hit: La vida pot eixer plor. Malgrat el que aquest admirable cantautor afirmés, cal a dir, i jo sóc del parer, de que és d'aquest plor d'on podem treure forces per viure. És del plor, de la foscor, d'on podem treure forces per a trobar la nostra claror. És del ying, que en podem treure el yang.No són linies, ni versos el que ens pot solucionar la vida, no. El que si podem és treure aquest paradigma que se'ns amaga davant nostre, anomenat veritat, claror. Sona en Roger Mas, un autèntic romàntic en els seus bons moments (si, cada vegada m'agraden menys els seus cd's). Anhelo trobar quin és el punt d'inflexió, el punt que faci que les coses canviin, que pugui dur les coses a un port segur, a bon port. Poder concloure, així, el meu propii viatge a Itaca. Res té ordre, ja. La sensació d'ordre s'escorre davant meu, i tan sols podem mofar-nos de la veritat. Podem intentar buscar la claror, buscar, a través de camins desconeguts, de immensos dilemmes paradigmàtics quin és el nostre yang, podem trencar-nos el cap buscant solucions exhasperades, buscar, com si fos una equació matemàtica, la nostra claror, la nostra felicitat; però com bé deia el gran poeta Miquel Martí i Pol, "tot el que busques és dins aquest poema". Així, aquests paradigmes, i tots aquests camins que tanta por ens fan, queden reduits, a miserables paraules, a petites linies d'un blog d'internet.

Però bé, de moment seguirem escoltant en Roger Mas, en Sanjosex, en Mazoni, en Jacques Brel, i seguirem llegint a Miquel MArtí i Pol, a Neruda, a Benedetti, i a cristo i sa mare. Quin remei.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Anhelo el futur

Linies, i més linies.
Paraules ambigües,
versos delirants,
imatges closes.

El present,
aquest que tant m'ofega,
hem depara un futur,
hem declina unes formes,
que hem porten al demà.

T'anhelo demà.
anhelo recollir el fruit que hem donaràs,
anhelo que les teves curves, hem duguin,
finalment, a una recta estable.

Què cony vull més.

dijous, 9 de setembre del 2010

Desafinat

Al igual que les guitarres, l'home pot desafinar-se. Així és com hem sento. Desafinat enmig d'un mar de vibracions que no deixen de ser perjudicials, enmig de ones de calor radiactiu per al meu cervell, enmig de reflexions que no duen a cap port més que cap a la desesperació. Espero, si., espero. I és que què més puc fer, lluitar per allò que jo no vull? M'agrada estar desafinat enmig de tanta calma i tanta clamor a la no-varietat. A vegades, per molt extrany que pugui semblar, la no-varietat m'espanta, i és quan desperto en mi el sentiment de varietat, de no seguir allò que molts voldrien que fés. Però clar, quin remei, no? Podria començar a buscar adjectius per a fer-ne epítets, podria buscar paraules per a fer-ne metàfores, podria començar a buscar mots malsonants per a desvariar del vocabulari establert, però no. No hem dona la puta gana. Avui hem ve de gust desfogar-me enmig d'un riu de paraules que només jo entenc (bé, i no sé ni si jo ho entenc). Experimento amb el teclat i amb el meu cervell, poder que deixi d'escoltar en Jimmi Hendrix, en sèrio. Escribint aquestes línies hem sento utòpic, hem sento tancat a l'hora, tanmateix, lluito a la meva manera per a poder trencar les cadenes de la monotonia i les cadenes de la no-varietat. N'estic fins als ous d'haver d'escoltar, callar, obeir.


PD: Tranquils, la meva salut mental està bé, i no, no m'he fotut LSD avans d'escriure això. (poder en Jimmi Hendrix si, ja sabeu que sempre m'acompanya de fons mentre escric aqeustes petites divagacions)

dijous, 19 d’agost del 2010

Poema per a una dama bella

Estimada dama,
no és el món suficient petit,
com perquè el meu amor per tu,
no hi tingui lloc.

No hi ha al món cap forma
que demostri que tot varia,
quan tu ets aquí.

Cap forma que he demmostri,
d'una vegada per totes,
que tu vols ser amb mi,
per sempre.

Cap imatge que hem digui,
que tu, la dama més bella de l'univers,
m'estima.

Jo t'estimo,
és més,
m'he enamorat bojament.

Els dies es succeeixen,
un rere l'altre,
i amb ells el meu amor a tu,
creixent.



PD: Us escric això amb un parell de litres de cervesa a sobre.....

diumenge, 8 d’agost del 2010

Tot es revoluciona,
tot es mou,
tot es deforma,
tot és líquid,
tot és dispers,
però el meu amor per tu,
no el puc canviar.

diumenge, 1 d’agost del 2010

No sé (aquell dia)

Recordo quan vaig sortir,
a buscar-te desitjava anar,
sense rumb jo vaig divagar,
a tots els carrers hem van veure passar.

TORNADA
No sé, què vas fer aquell dia,
No sé, què et va passar,
No sé, com éren les carícies,
No ho puc oblidar.

Les imatges van prendre els carrers,
a la premsa no deien res més,
les paraules no volien dir res,
i et cercava entre mars, i carrers.

TORNADA

(recitat)
Apegada a mis brazos como una enredadera,
las hojas recojían tu voz lenta y en calma,
hoguera de estupor en que mi voz ardía,
dulce jacinto azul torcido sobre mi alma.

TORNADA




Aqeusta és una canó en Do sostingut menor. Els versos on posa recitat són de Pablo Neruda, pertanyen al llibre Veinte poemas de amor y una canción desesperada.

dimarts, 27 de juliol del 2010

Lluny de mi

sense entendre perquè,
els colors se'm deformen.
Ets lluny, si.
Interpreto la teva silueta,
delirant.
El fons musical que m'acompanya,
no m'ajuda gens ni mica.
T'anhelo, t'espero,
et vull, et desitjo.
Ebri de nit,
borratxo de desitjos,
enganxat a els somnis,
com un ionqui del crack.
Espero que passin els dies,
espero que els colors,
deixin de deformar-se.
No m'entenc,
et tinc lluny.
M'agradaria poder dir-te,
que t'estimo,
però no puc.
Ets lluny, si.
Ets més enllà de l'horitzó,
ets més enllà del mar,
més enllà de les muntanyes,
més enllà de les expressions tel·lúriques,
ets lluny de mi.

dilluns, 26 de juliol del 2010

T'anhelo

El tema d'anar posant cançons de fons m'ha agradat. Avui posarem aquesta:



Estic malalt.
No crec en res.
No crec, ni tan sols en mi.
No.
Esdevinc pres de la meva ànima,
i el meu cos.
Per uns instants,
deixo enrere les formes,
els angles,
la raó,
l'ordre.
Els epítets se'm queden curts,
les paraules mudes,
els records imborrables.
La nostàlgia se m'apodera,
i només me'n salva aquesta copa,
de whisky que tinc a les mans.
T'anhelo, et desitjo.
L'únic, que podria salvar-me,
és un simple mot,
una miserable síl·laba.
Un simple so,
que surti de la teva boca.
No demano un bes,
ni una abraçada..
Tan sols demano que hem miris,
i hem diguis quelcom que hem canvii la vida.
Mentrestant,
seguiré anhelan-te,
aquí,
amb una copa de whisky.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Jimmy Hendrix i el blues

Feu-la sonar avans i mentre llegiu:




Tancat, aixafat.
Presons de formigó.
Naus especials de visitants.
Ocells que es queden negres a Amèrica.
Dones que vesteixen amb la cara tapada.
Pobles oprimits.
Democràcies convertides en fal·làcies.
Felacions mundialment recordades.
Feudalisme.
Xicotes amb biquini i patins, que són més llançades que no pas les d'aquí.
Bolxevics autèntics.
Federalistes i autonomistes.
Rastafaris als que els pesa l'esquena.
Drogues dures,
Gintònics de Tanqueray.
Merdes de gossos pels carrers.
Àvies que t'aparten i es fan les víctimes.
Paranoies.
Dub-step
Raves plenes de gossos, rastes i mdma
Traficants de passió
Joves que es pelen el cap al 0 per sentir-se més poderosos.
Negacionistes.
Stalinistes.
Hipocresia
més hipocresia
Polítics corruptes.
més hipòcrites, encara.
Vergonya aliena.
Hannah Montana.
Jonas Brothers
David Bisbal
Jose-Luís Rodríguez Zapatero
José Montilla
Barack Obama
Massiel
El nas de la Belén Esteban
Hipocresia
Infinit.
L'univers
En Tintín
i el capità Haddock, vale....
Hugo Chávez
Yassser Arafat
Chygrinsky
La caca de l'Arare
- Espera, que hem sembla que he trobat un valor, poder és el respecte, poder és l'educació!
- Calla inepte, i posa Telecinco!

Perdut entre somriures

Perdo l'instint de supervivència,
entre mots i sons malsonants.

Esdevinc un incomprès,
de la meva pròpia ment.
Les paraules,
no serveixen de res,
i segueixo buscant
la manera d'aturar
aquest malson etern.

Fugaç, com el vent,
recorro paradisos desconeguts
de merda i pols,
indrets inhòspits
de mentides i enganys.
Tot plegat,
configura un immens monopoli,
controlat per l'anarquia.

Malgrat això,
el somriure no me'l treuran mai.
El somriure hem compòn
com a persona.
El somriure, en el fons,
exterioritza l'ànima.

dilluns, 12 de juliol del 2010

cau la nit a Granollers,
mentre consumeixo, com els dies,
un trist cigarro.
Sona el no-res,
el simple soroll d'una pipada.
Als meus ulls, la nit,
els diversos edificis,
arrenglerats, un rere l'altre
com femers de la construcció.

Me n'adono que som el no res,
que vistos des de dalt,
som simples formigues controlades,
per les forces inexistents.

Mireu aquest twitter: http://twitter.com/Astro_Soichi un xino de l'estació espacaial.

dimecres, 9 de juny del 2010

Brel i les decisions transcendentals

sona en Brel,
mentre com un cartró de tabac,
els dies es consumeixen,
entre bruts i tristos,
i dessolats paisatges
de l'ànima.

sóc ambigu amb mi
sol, exhasperant.

hem descric amb angles,
paradoxes de la veritat,
metàfores de l'espai,
epítets de la raó,
i tot un seguici
de recursos estilístics,
prefabricats,
com aquesta merda de realitat.

dimarts, 8 de juny del 2010

Activitat Selecte

Hi ha qui diu que demà estic a les portes de fer història a la meva vida, de escriure, de manera imborrable quelcom que canvii el meu futur. Sí, és cert que la meva vida canviarà substancialment; deixaré d'una vegada les tristes finestres tapades de l'institut, i si tot va bé, entrare a les tristes finestres grises de la universitat. Renoi. L'expectació és màxima, sí, però els nervis són pocs, mínims, els suficients com per tenir-me en standby, esperant rebre, demà a les 9 h aprox. un quandern que posi "Lengua Castellana y Literatura", i aleshores pugui dir, endavant,d'aquí en sortiràs universitari, res més. Canviar, sí, probablement acabi esdevenint en una etiqueta més...quelcom similar a "Comunicacdor Cultural", o algo semblant. Així doncs, seguiré essent una etiqueta, igual que demà, que es veu que està prohibit posar el nom a l'exàmen, que tot va amb etiquetes....

Déu n'hi dó. Realment, som una colla d'etiquetes.

dissabte, 5 de juny del 2010

Rossa com la cervesa?

descriu-te, davant meu entre besos i abraçades. defineix-me el què és l'amor amb un fons meloromàntic, besa'm fins que la música deixi de sonar i els nostres sentits es paralitzin, exclamacions brutals de sexe poderós , que diuen alguns. Fes-me ebri de la nit, sigues, per un dia, l'amic inseparable que esdevé suport moral i físic en una borratxera, però de l'ànima. Ordena els meus sentits analfabèticament, de tal manera que pugui arribar a confondre'ls. Si. Mata'm de mots. T'estimo, nit.

dimarts, 1 de juny del 2010

Verbs que descriuen amors

T'imagino en paraules,
emmirallo el teu pensament,
vesteixo les teves cames,
maquillo el moment.

Pinto els paisatges,
recordo el teu parlar,
interpreto els teus gestos,
musico el teu parlar.

Falsejo els teus somnis,
fent-los meus.
Compto les imatges,
dins el meu cervell.

dimecres, 19 de maig del 2010

Poesies premiades

Sovint creiem que mai podem ser nosaltres, però afortunadament ens toca. És la història d'un treball que ha costat el seu treball, més que esforç, ja que en tot moment s'ha fet amb ganes i il·lusió. És una recompensa a tot el treball que hem fet, una recompensa a tots els que ens han donat suport, i sobretot una gran recompensa personal. És un premi reconegut (Serra i Moret), i ens l'ha entregat algú important (Conseller de Governació). Avui, fent valoració de lo d'ahir a la ràdio, me n'adonava de que són tots aquests bocins de temps musicals el que fa que sempre pugui estar orgullós del que faig. N'estic orgullós de tenir una poesia tant i tant preciosa a Catalunya, i sobretot, orgullós de formar part d'un grup de persones increïble, que actuació rere actuació anem agafant exepriència en tot aquest món de la poesia i de la música. La fusió és fascinant, i sincerament, hi disfruto molt fent-ho. Sóc feliç cantant i recitant poesia, i encara més, la poesia de la història catalana.

Quin plaer. Quina felicitat!

dilluns, 17 de maig del 2010

Baumann i la solubilitat

Sí. Sóc etern. Sóc solublament etern. Buscava el significat literal de ser soluble, i la amiga wikipèdia hem deia, " La solubilitat és la capacitat d'una determinada substància de dissoldre a una altra". Sóc soluble, tots som solubles. I això és un problema. La solubilitat implica que un element es converteixi en líquid, i actualment tot és líquid, com diu el gran senyor Baumann, la societat és líquida. Som incapaços de mantenir quelcom, sigui de l'àmbit que sigui, i aquest és el problema social al qual ens hem d'enfrentar. Diuen que "si et sents lliure, si pots volar és perquè no has pujat més amunt a buscar les reixes". Estem lligats, sadomàsicament de mans i peus, i som nosaltres mateixos els nostres capataos, els nostres propis sudomitzants.

On vivim, senyores i senyors? És aquest el món que volem?

divendres, 14 de maig del 2010

Coodependències amb els ulls tapats

Passen els dies, com anys. Pàgines abstèmies de dies radiants, de dies de maig plujosos, de dies on creus que estas apoderan-te de la vida, que per molt que diguin, el pas del temps no t'atraparà. Tu ets aquell savi invencible, amb els ulls tapats. Tu ets aquell animal infalible, amb els ulls tapats. Només et fa falta obrir els ulls, aixecar les antenes a la coodependència que tens al teu entorn. El temps és relatiu per a aquells qui volen que ho sigui, per tots aquells qui ens pensem que so amos del nostre temps, quan en realitat tan sols en som esclaus. Esclau del temps. Inevitable, però cert. El temps és una abigüitat mental inamobible, el temps seguirà passant, o és que algú pot viure sense temps? Què passarà el dia que no hi hagi temps? És dons, la nostra coodependència. El temps.

dimecres, 12 de maig del 2010

Bob Esponja i els Orcasmes

Vive en una piña
debajo del mar;
Bob Esponja

- Cantarella inicial dels dibuixos animats -


Hem buscava amb la mirada,
i ho sabia.

Anhelava veure aquells ulls,
delirant obscenament sobre el plaer

Discutia amb mi, trist i assolat,
el platonisme d'aquell amor,
més pornogràfic que romàntic

Feia pudor.
Feia pudor a esponja cruspida,
pel temps i el poc sexe.

Quina desgràcia, una esponja enamorada,
pornogràficament, d'una orca.

De tant desitjar,
al final aconseguí de l'amor,
brutalment, amb l'orca.

Per sort, vaig morir per un instant.
Mai imaginaríeu com s'escórre una esponja...

dimarts, 11 de maig del 2010

Miquel Martí i Pol

Doncs avui, de sobte, com qui no vol la cosa m'he trobat amb un exemplar del 84 de l'antologia poètica de Miquel Martí i Pol. Evidentment, no he pogut estar de llegir quatre versos, una mica per sobre. Podria posar aquí el poema de Ara MAteix, però me n'abstindré..prefereixo posart aquest, els últims versos(ja se sap, sempre mirem el primer i l'últim....). Diu així



No esperis cap senyal enllà dels vidres.

La quietud dels arbres i aquest vol
intermitent de la garsa no són
presagis de cap fosca meravella.

Tot el que busques és dins de la cambra,
dins mateix del poema.

dilluns, 10 de maig del 2010

Buscat, perdut....

Immers en un mar,
on les ones esdevenen poesia,
i on les paraules ens mouen,
com ones d'un lloc a l'altre,
intento escriure versos,
que tinguin el poder del mar,
i el poder de la paraula.

Hem perdo entre oceans desconeguts,
paradigmes de versos,
oscil·lacions de la realitat més crua;

Busco els espais, les paraules
i les expressions.

Collons! Quina merda!

Desvario de rimes senzilles
i versos ambigus.
Poder, els mars poètics
no hem duguin a bon port.

dijous, 15 d’abril del 2010

Petits versos geomètrics

Doncs això, d'aquí poc començarà la sèrie de petites poesies geomètriques.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Ambigüitat mental

Només sé que no sé res.definir-me en un vers m'és impossible, i en dos llibres encara més. No tinc res clar, pràcticament, i no tinc pas la convenció pròpia de que tots aquest moments en els que intento pensar què penso serveixin de gaire. Probablement no siguin versos el que necessiti, probablement siguin petites eternitats que deixin marca on l'han de deixar. Quin és el camí a agafar, quin és el moment en fer-ho. Què és el que anhelo, iq uè és el que anhelava al passat. Viure del passat no és ocurrent, ni viure del futur. Cal viure un present viu i càlid. Ment obliqua i invàlida.

Tot plegat són reflexions perdudes.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Principis

Probablement, tots els principis siguin durs, alguns més que d'altres, però impliquen certa duresa. Començo aquest blog no sé a fi de què, no sé amb quin motiu, i no sé si per explicar les meves penes, espero que no sigui així, el fet de que algun company m'hagi parlat del seu blog i l'hagi pogut visitar ha fet, suposo, que hem senti atret per aquesta idea. I què millor que agafar la que crec que és la meva opció preferida, la reflexió. Reflexionar de fets diversos i reflexionar de aspectes diferents, des de la poesia, la política, el barça, l'amor, o la metafísica. Crec que cal aprendre què tenim al voltant per a poder adaptar-nos-hi, o poder decidir fugir-ne.

Així doncs, espero poder ser prou clar amb tot el que digui a auqest blog.