Poesies premiades

Sovint creiem que mai podem ser nosaltres, però afortunadament ens toca. És la història d'un treball que ha costat el seu treball, més que esforç, ja que en tot moment s'ha fet amb ganes i il·lusió. És una recompensa a tot el treball que hem fet, una recompensa a tots els que ens han donat suport, i sobretot una gran recompensa personal. És un premi reconegut (Serra i Moret), i ens l'ha entregat algú important (Conseller de Governació). Avui, fent valoració de lo d'ahir a la ràdio, me n'adonava de que són tots aquests bocins de temps musicals el que fa que sempre pugui estar orgullós del que faig. N'estic orgullós de tenir una poesia tant i tant preciosa a Catalunya, i sobretot, orgullós de formar part d'un grup de persones increïble, que actuació rere actuació anem agafant exepriència en tot aquest món de la poesia i de la música. La fusió és fascinant, i sincerament, hi disfruto molt fent-ho. Sóc feliç cantant i recitant poesia, i encara més, la poesia de la història catalana.

Quin plaer. Quina felicitat!

Baumann i la solubilitat

Sí. Sóc etern. Sóc solublament etern. Buscava el significat literal de ser soluble, i la amiga wikipèdia hem deia, " La solubilitat és la capacitat d'una determinada substància de dissoldre a una altra". Sóc soluble, tots som solubles. I això és un problema. La solubilitat implica que un element es converteixi en líquid, i actualment tot és líquid, com diu el gran senyor Baumann, la societat és líquida. Som incapaços de mantenir quelcom, sigui de l'àmbit que sigui, i aquest és el problema social al qual ens hem d'enfrentar. Diuen que "si et sents lliure, si pots volar és perquè no has pujat més amunt a buscar les reixes". Estem lligats, sadomàsicament de mans i peus, i som nosaltres mateixos els nostres capataos, els nostres propis sudomitzants.

On vivim, senyores i senyors? És aquest el món que volem?

Coodependències amb els ulls tapats

Passen els dies, com anys. Pàgines abstèmies de dies radiants, de dies de maig plujosos, de dies on creus que estas apoderan-te de la vida, que per molt que diguin, el pas del temps no t'atraparà. Tu ets aquell savi invencible, amb els ulls tapats. Tu ets aquell animal infalible, amb els ulls tapats. Només et fa falta obrir els ulls, aixecar les antenes a la coodependència que tens al teu entorn. El temps és relatiu per a aquells qui volen que ho sigui, per tots aquells qui ens pensem que so amos del nostre temps, quan en realitat tan sols en som esclaus. Esclau del temps. Inevitable, però cert. El temps és una abigüitat mental inamobible, el temps seguirà passant, o és que algú pot viure sense temps? Què passarà el dia que no hi hagi temps? És dons, la nostra coodependència. El temps.

Bob Esponja i els Orcasmes

Vive en una piña
debajo del mar;
Bob Esponja

- Cantarella inicial dels dibuixos animats -


Hem buscava amb la mirada,
i ho sabia.

Anhelava veure aquells ulls,
delirant obscenament sobre el plaer

Discutia amb mi, trist i assolat,
el platonisme d'aquell amor,
més pornogràfic que romàntic

Feia pudor.
Feia pudor a esponja cruspida,
pel temps i el poc sexe.

Quina desgràcia, una esponja enamorada,
pornogràficament, d'una orca.

De tant desitjar,
al final aconseguí de l'amor,
brutalment, amb l'orca.

Per sort, vaig morir per un instant.
Mai imaginaríeu com s'escórre una esponja...

Miquel Martí i Pol

Doncs avui, de sobte, com qui no vol la cosa m'he trobat amb un exemplar del 84 de l'antologia poètica de Miquel Martí i Pol. Evidentment, no he pogut estar de llegir quatre versos, una mica per sobre. Podria posar aquí el poema de Ara MAteix, però me n'abstindré..prefereixo posart aquest, els últims versos(ja se sap, sempre mirem el primer i l'últim....). Diu així



No esperis cap senyal enllà dels vidres.

La quietud dels arbres i aquest vol
intermitent de la garsa no són
presagis de cap fosca meravella.

Tot el que busques és dins de la cambra,
dins mateix del poema.

Buscat, perdut....

Immers en un mar,
on les ones esdevenen poesia,
i on les paraules ens mouen,
com ones d'un lloc a l'altre,
intento escriure versos,
que tinguin el poder del mar,
i el poder de la paraula.

Hem perdo entre oceans desconeguts,
paradigmes de versos,
oscil·lacions de la realitat més crua;

Busco els espais, les paraules
i les expressions.

Collons! Quina merda!

Desvario de rimes senzilles
i versos ambigus.
Poder, els mars poètics
no hem duguin a bon port.