Perdo l'instint de supervivència,
entre mots i sons malsonants.
Esdevinc un incomprès,
de la meva pròpia ment.
Les paraules,
no serveixen de res,
i segueixo buscant
la manera d'aturar
aquest malson etern.
Fugaç, com el vent,
recorro paradisos desconeguts
de merda i pols,
indrets inhòspits
de mentides i enganys.
Tot plegat,
configura un immens monopoli,
controlat per l'anarquia.
Malgrat això,
el somriure no me'l treuran mai.
El somriure hem compòn
com a persona.
El somriure, en el fons,
exterioritza l'ànima.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada