Desafinat

Al igual que les guitarres, l'home pot desafinar-se. Així és com hem sento. Desafinat enmig d'un mar de vibracions que no deixen de ser perjudicials, enmig de ones de calor radiactiu per al meu cervell, enmig de reflexions que no duen a cap port més que cap a la desesperació. Espero, si., espero. I és que què més puc fer, lluitar per allò que jo no vull? M'agrada estar desafinat enmig de tanta calma i tanta clamor a la no-varietat. A vegades, per molt extrany que pugui semblar, la no-varietat m'espanta, i és quan desperto en mi el sentiment de varietat, de no seguir allò que molts voldrien que fés. Però clar, quin remei, no? Podria començar a buscar adjectius per a fer-ne epítets, podria buscar paraules per a fer-ne metàfores, podria començar a buscar mots malsonants per a desvariar del vocabulari establert, però no. No hem dona la puta gana. Avui hem ve de gust desfogar-me enmig d'un riu de paraules que només jo entenc (bé, i no sé ni si jo ho entenc). Experimento amb el teclat i amb el meu cervell, poder que deixi d'escoltar en Jimmi Hendrix, en sèrio. Escribint aquestes línies hem sento utòpic, hem sento tancat a l'hora, tanmateix, lluito a la meva manera per a poder trencar les cadenes de la monotonia i les cadenes de la no-varietat. N'estic fins als ous d'haver d'escoltar, callar, obeir.


PD: Tranquils, la meva salut mental està bé, i no, no m'he fotut LSD avans d'escriure això. (poder en Jimmi Hendrix si, ja sabeu que sempre m'acompanya de fons mentre escric aqeustes petites divagacions)