Entre formes penetrants,
escric aquests versos,
carregats d'amor,
carregats d'ira,
i carregats, alhora,
de conspiració.
L'ànima que flueix en mi,
l'ànima que m'empeny,
com un roca,
a fer tot el que faig
es desperta,
i amb ella, tot l'esperit crític
que rau dins meu.
Neixo a cada instant,
moro a cada segon,
Recito i escric llibertat,
moro com a lluitador,
esdevinc màrtir del que,
suposadament, s'anomena llibertat.
Sóc intangible.
Ningú em veu.
Res és el que sembla,
la lluita per a la supervivència,
ha esdevingut en el meu estandart.
No recordo dies millors,
però i què?
De què serveix clausurar-me
en essperits perduts,
en lluites de màrtirs morts,
en paraules de líders antics?
La lluita del dia a dia em mata,
em destrossa per dins,
em fa mal i rabia.
Tanmateix, aquesta rabia,
la transformo en versos,
com aquests.
La rabia, no és res més que el resultat de l'erosió.
Avui sobre el fons de la meva gran deesa musical, l'Aretha. Aretha Franklin – Going Down Slow
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada